No acostumen a fer-ho per obligació. Ho fan per compromís.
Però fins i tot el compromís té un límit.
Quan sempre són els mateixos
En educació parlem molt del treball en equip. Tanmateix, a la pràctica, no tots els equips funcionen de la mateixa manera.
De vegades, gairebé sense adonar-nos-en, es genera un repartiment desigual de les responsabilitats. Hi ha persones que acaben liderant la majoria d’iniciatives, impulsant els canvis, coordinant projectes o resolent les urgències del dia a dia, mentre que d’altres adopten un paper més passiu.
No sempre passa per falta d’implicació. En ocasions hi influeixen l’experiència, la confiança, les habilitats o la mateixa organització del centre.
Però quan aquesta dinàmica es manté en el temps, pot acabar generant desgast.
El compromís no hauria de convertir-se en una càrrega
Les persones compromeses poques vegades diuen que no.
Gaudeixen aportant, millorant processos i fent que les coses funcionin. Tanmateix, quan el compromís es converteix en el motiu pel qual sempre reben una responsabilitat més, deixa de ser un reconeixement per convertir-se en una càrrega.
I això té conseqüències.
Apareix el cansament. La sensació que l’esforç passa desapercebut. La dificultat per desconnectar. Fins i tot la pèrdua de la il·lusió per projectes que abans generaven entusiasme.
No perquè hagi desaparegut la vocació, sinó perquè ningú no pot sostenir indefinidament el pes d’un equip.
Els equips també necessiten equilibri
Un bon equip no és aquell en què unes poques persones ho fan gairebé tot.
És aquell en què cada membre troba la manera d’aportar des de les seves fortaleses.
No totes les contribucions han de ser iguals, però sí que és important que existeixi una percepció de justícia i corresponsabilitat.
Quan les responsabilitats es distribueixen de manera equilibrada, també es reparteix l’aprenentatge, creix l’autonomia i augmenta el sentiment de pertinença.
En canvi, quan sempre recorrem a les mateixes persones, sense adonar-nos-en també estem limitant el creixement de la resta de l’equip.
Liderar també significa repartir oportunitats
Des dels equips directius hi ha una responsabilitat que, de vegades, passa desapercebuda: observar com es distribueixen les tasques.
No només per evitar la sobrecàrrega de les persones que sempre responen, sinó també per oferir oportunitats de participació a aquelles que encara no han trobat el seu espai.
Liderar no consisteix únicament a aconseguir que les coses surtin endavant.
També implica cuidar les persones que les fan possibles.
Perquè un projecte sostenible necessita equips sostenibles.
Aprendre a dir que no
Hi ha una altra reflexió igualment important.
Les persones més compromeses també necessiten aprendre a posar límits.
Acceptar que no poden ser a tot arreu no significa perdre implicació. Significa protegir allò que els permet continuar gaudint de la seva professió.
Dir que no, en determinats moments, també és una manera de cuidar el projecte col·lectiu.
Perquè si les persones que més sostenen un centre acaben esgotant-se, hi perd tota la comunitat educativa.
Cuidar el compromís perquè no s’apagui
L’escola necessita persones compromeses. Sempre les necessitarà.
Però també necessita organitzacions capaces de reconèixer aquest compromís, distribuir les responsabilitats amb equitat i generar espais on tothom pugui implicar-se.
L’objectiu no hauria de ser trobar persones que sempre estiguin disposades a assumir una tasca més.
El veritable repte és construir equips en què ningú no hagi de sostenir el pes del centre tot sol.
Perquè quan el compromís es cuida, inspira.
Però quan es dona per fet, acaba desgastant.
I una escola que cuida les persones que la fan possible està cuidant, al mateix temps, l’educació que ofereix.
Les meves reflexions també estan recollides a Google Scholar i ORCID .
Mireia Portero | Guanyadora dels Premis Educa Abanca a Millor Docent d’Espanya en Educació No Formal
