Missatges contradictoris que confonen
A l’escola es treballen valors com l’esforç, el respecte, la convivència o el pensament crític. Tanmateix, sovint aquests missatges xoquen amb allò que l’alumnat rep fora: a les xarxes socials, en determinats discursos socials o fins i tot en dinàmiques familiars marcades per la pressa, la sobreprotecció o la manca de temps.
Quan família, escola i societat no envien missatges coherents, l’alumnat es troba enmig d’una contradicció constant. Se li demana responsabilitat, però se li evita l’error. Se li parla de respecte, però veu models que no el practiquen. Se li exigeix autonomia, però no sempre se li permet exercir-la.
L’escola no ho pot fer tot
Sovint es diposita en l’escola una responsabilitat desmesurada. S’espera que eduqui acadèmicament, emocionalment, socialment, digitalment… i que, a més, compensi tot allò que no funciona fora de l’aula.
L’escola té un paper fonamental, però no pot ni ha d’assumir sola allò que correspon a tota la comunitat. Quan el ritme no és compartit, el desgast recau especialment en el professorat, que intenta sostenir processos complexos sense l’acompanyament necessari.
Famílies que també necessiten acompanyament
Les famílies eduquen en un context difícil, canviant i exigent. Moltes volen fer-ho bé, però no sempre disposen de referents, temps o eines. No es tracta d’assenyalar, sinó d’entendre que família i escola no són bàndols oposats, sinó aliats que necessiten espais de diàleg, confiança i formació compartida.
Quan la comunicació és fluida i respectuosa, es construeixen ponts. Quan no ho és, apareixen la desconfiança, el conflicte i la sensació que cadascú va pel seu compte.
El paper de la societat com a mirall
La societat educa tant o més que l’escola. Els models d’èxit, el consum, la immediatesa, la pressió per la imatge o la poca tolerància a l’error influeixen directament en com infants i joves es perceben i es relacionen.
No podem demanar a l’escola que eduqui en valors si la societat premia justament el contrari. Per això és tan important revisar quins missatges normalitzem i quins referents oferim.
Caminar junts, encara que no sigui al mateix pas
No es tracta que família, escola i societat pensin igual en tot, sinó que comparteixin un mínim de coherència educativa. D’escoltar, d’ajustar ritmes, d’entendre’s i de remar en la mateixa direcció, encara que a vegades el pas sigui diferent.
Educar és una responsabilitat col·lectiva. Quan cada part assumeix el seu paper i es coordina amb les altres, l’alumnat creix amb més seguretat, sentit i equilibri.
Educar en xarxa
Si família, escola i societat no van al mateix ritme, l’educació se’n ressent.
Però quan es construeixen aliances, es comparteixen valors i es dialoga des del respecte, l’educació s’enforteix.
Perquè educar no és només tasca de l’escola.
És un compromís compartit que necessita coherència, escolta i corresponsabilitat.
T’animo a seguir les meves publicacions educatives a Academia.edu i ResearchGate
Mireia Portero | Guanyadora dels Premis Educa Abanca a Millor Docent d’Espanya en Educació No Formal
