La visibilitat no hauria de canviar l’arrel
Els reconeixements emocionen, il·lusionen i posen en valor un camí recorregut. Però no haurien de canviar el punt de partida. Jo no vaig començar en educació per tenir visibilitat. Vaig començar per ser a l’aula, per acompanyar, per provar, per equivocar-me i tornar-ho a intentar.
La visibilitat té sentit només si no et desconnecta d’aquesta arrel.
Si no et col·loca per sobre.
Si no t’allunya de la realitat quotidiana de l’escola.
Perquè quan això passa, alguna cosa es trenca.
Els peus a l’aula com a brúixola
Continuar fent classe és la meva àncora.
L’aula és el lloc on tot es contrasta, on les idees es posen a prova i on la pedagogia deixa de ser discurs per convertir-se en experiència.
Quan entro a classe, desapareixen els premis, els càrrecs i els títols.
Queden les mirades, els ritmes, els dubtes, els conflictes, els riures, el cansament i l’emoció real.
I això és el que em manté amb els peus a terra.
Coherència entre el que dic i el que faig
Amb més visibilitat arriba més responsabilitat. No per ser perfecta, sinó per ser coherent. Per no vendre receptes que no aplico. Per no parlar d’innovació sense aula. Per no defensar discursos que no sostinc a la pràctica.
La coherència no és rigidesa, és honestedat.
És poder dir “això funciona aquí, així i ara”.
És reconèixer límits, errors i aprenentatges.
I això només es pot fer quan continues sent docent de veritat.
El reconeixement no és un final, és un recordatori
Els premis no són una meta. Són una pausa. Un moment per mirar enrere i agrair… i per decidir com continuar.
A mi no em fan sentir que he arribat.
Em recorden per què vaig començar.
Em recorden que vull continuar aprenent, provant, acompanyant i compartint des de l’experiència real, no des d’una tarima simbòlica.
Visibilitat amb propòsit
La visibilitat té sentit quan serveix per amplificar bones pràctiques, per donar veu a altres docents, per generar xarxa, per obrir converses necessàries i per posar l’educació al centre.
No per construir un personatge.
No per allunyar-se de l’aula.
No per oblidar d’on venim.
Ser docent, fins i tot quan no ets només a l’aula
Continuo sent docent quan faig classe.
Però també quan formo, quan escric, quan comparteixo, quan acompanyo altres professionals.
Perquè tot això neix del mateix lloc: l’escola real, amb les seves llums i les seves ombres.
Continuar sent docent després dels premis no és un mèrit.
És una elecció.
Una elecció conscient de no perdre el sentit, de no desconnectar-se de la base i de continuar construint des de la coherència i el propòsit.
Perquè al final, més enllà dels reconeixements, el que vull continuar sent és exactament això:
docent.
Si t’interessa seguir la meva feina, et convido a descobrir més a les meves xarxes socials: Instagram i LinkedIn
Mireia Portero | Guanyadora dels Premis Educa Abanca a Millor Docent d’Espanya en Educació No Formal
