L’ampliació constant del rol docent
Avui al professorat no només se li demana ensenyar continguts.
Se li demana educar emocionalment, detectar dificultats familiars, prevenir conflictes, treballar l’educació digital, la igualtat, la convivència, la sostenibilitat, la salut mental, la inclusió, l’orientació acadèmica i personal… i fer-ho, a més, amb metodologies actives, atenció individualitzada i avaluació competencial.
Tot això és important. Però la pregunta no és si és valuós, sinó si és realista assumir-ho tot sense els recursos, el temps ni el suport necessaris.
La LOMLOE i la coresponsabilitat que no sempre arriba
La LOMLOE parla de coresponsabilitat, de treball en xarxa, de comunitat educativa. Però, a la pràctica, moltes d’aquestes responsabilitats acaben recaient gairebé exclusivament en l’escola i, especialment, en el professorat.
S’espera que el docent compensi desigualtats socials, mancances emocionals, falta d’acompanyament familiar o impactes de l’entorn digital. I quan alguna cosa falla, la mirada sol dirigir-se primer a l’aula.
La sensació de “si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú” genera una sobrecàrrega difícil de sostenir.
Més funcions, la mateixa estructura
Les funcions del professorat s’han multiplicat, però l’estructura del sistema educatiu gairebé no ha canviat.
Les ràtios continuen sent elevades, la burocràcia augmenta, el temps per coordinar-se és limitat i els recursos de suport no sempre arriben a temps ni en la quantitat necessària.
Això provoca una paradoxa: se’ns demana una escola més humana, més personalitzada i més inclusiva, però amb menys marge per cuidar també les persones que eduquen.
El risc del desgast i la desprofessionalització
Quan el docent assumeix funcions que excedeixen el seu rol sense el suport adequat, apareixen l’esgotament, la frustració i la sensació de no arribar mai a tot.
A més, es corre el risc de diluir la identitat professional: el professor acaba sent “una mica de tot” i perd l’espai per exercir amb profunditat allò per al que està format.
Educar no hauria de significar sostenir en solitari el que és responsabilitat de tota la societat.
Posar límits també és educar
Qüestionar si fem més del que ens correspon no és manca de vocació. És una reflexió necessària per cuidar l’educació a llarg termini.
Definir clarament rols, exigir recursos, treballar de manera coordinada amb altres serveis i reconèixer els límits del sistema també és una forma de compromís professional.
L’escola no ho pot fer tot.
I els docents no haurien de sentir-se culpables per no poder assumir-ho tot.
Una escola sostenible necessita docents sostinguts
La LOMLOE planteja una educació més justa i més humana. Perquè això sigui possible, és imprescindible que el professorat estigui acompanyat, reconegut i protegit en el seu rol.
Fer més del que ens correspon no millora l’educació: la desgasta.
Una escola de qualitat necessita docents que puguin centrar-se en educar, no en sostenir sols un sistema que hauria de ser compartit.
Perquè cuidar l’educació també passa per cuidar aquells que la fan possible cada dia.
Les meves reflexions també estan recollides a Google Scholar i ORCID .
Mireia Portero | Guanyadora dels Premis Educa Abanca a Millor Docent d’Espanya en Educació No Formal
