Perquè quan arriba la visibilitat, també arriben les opinions. I no totes construeixen.
Aquesta setmana he entès una cosa amb molta claredat: no tothom opina sobre el que fas. Moltes vegades, opina sobre el que creu que fas.
Educació formal i no formal: una frontera que no sempre s’entén
Una de les crítiques més repetides aquests dies ha estat qüestionar per què rebo un reconeixement en Educació No Formal si treballo en educació formal.
I la resposta és senzilla: treballo en ambdues.
En l’àmbit formal soc cap d’estudis i mestra en un centre d’infantil i primària, a més de professora universitària en un màster de metodologies actives.
En l’àmbit no formal soc formadora de docents en intel·ligència artificial, competència digital docent, gamificació, ABP, lideratge, avaluació, Canva o Genially.
L’educació no formal no és allò que fas fora del sistema. És tot allò que impacta en l’educació sense estar limitat a una aula concreta o a un horari tancat.
I sí, forma part del meu dia a dia.
El problema no és la crítica, és la falta de context
Una altra de les situacions que s’han generat aquests dies té a veure amb una frase treta de context:
“Estem preparant alumnes per a un futur que no sabem com serà”
S’ha utilitzat com a titular, com a crítica i com a argument. Però no sempre s’ha llegit completa. Perquè aquella reflexió continuava amb una cosa essencial: precisament per això necessitem formació constant, pensament crític i capacitat d’adaptació.
No és una idea nova. És una realitat educativa.
Però quan es redueix un missatge complex a una frase aïllada, el que es genera no és debat. És simplificació.
Quan l’etiqueta pesa més que la persona
També han aparegut crítiques per treballar en un centre concertat, per formar part d’una escola religiosa, per ser de Catalunya o per escriure en castellà.
Res d’això parla de com educo.
Parla d’etiquetes.
I quan les etiquetes substitueixen la reflexió, deixem de parlar d’educació.
La visibilitat no canvia el que fas, canvia el que es veu
Abans d’aquest reconeixement, feia exactament el mateix.
La diferència és que ara es veu més.
I quan alguna cosa es veu més, s’exposa més.
I quan s’exposa més, s’interpreta més.
No tot el que s’interpreta és just.
Però forma part del context en què vivim.
Què faig amb tot això
Podria entrar a respondre cada comentari, cada crítica o cada interpretació. Però no és aquí on vull posar l’energia.
Prefereixo tornar a l’essencial:
- A l’aula
- A la formació docent
- A l’acompanyament real
- Al disseny d’experiències amb sentit
- A la reflexió pedagògica
Perquè, al final, el que sosté l’educació no és el soroll. És la feina.
Millor Docent d’Espanya 2025: el que realment significa
Ser Millor Docent d’Espanya 2025 en Educació No Formal no em fa millor que ningú. Tampoc em defineix.
Però sí que em reafirma en una cosa important: que es pot educar des de la coherència, encara que no sempre s’entengui. Que es pot treballar en diferents espais educatius sense encaixar en una única etiqueta. I que l’educació, quan és real, és complexa.
Aquest reconeixement no canvia el que faig.
Però sí que ha canviat una cosa: el focus.
I amb el focus, arriben més mirades. Algunes constructives. Altres no tant.
Seguir
No tinc intenció de canviar la meva manera d’educar per encaixar en el que altres esperen. Tampoc de justificar constantment el que faig.
La meva feina no és agradar.
És educar.
I educar implica incomodar de vegades. Qüestionar. Obrir preguntes. Sortir del simple.
Continuaré treballant des del mateix lloc: amb criteri, amb responsabilitat i amb sentit.
Perquè, al final, més enllà de titulars, opinions o etiquetes, el que importa continua sent el mateix: l’impacte real en l’educació.
També participo en converses educatives a Threads i Bluesky .
Mireia Portero | Guanyadora dels Premis Educa Abanca a Millor Docent d’Espanya en Educació No Formal
