I, de la mateixa manera, hi ha docents que mai no han impartit una ponència, no tenen milers de seguidors ni apareixen als mitjans de comunicació, però han deixat una empremta inesborrable en generacions d’alumnat, en companys de professió i en la cultura dels seus centres educatius.
Aleshores, què converteix realment un docent en un referent?
La influència va molt més enllà de l’aula
Ser un referent no consisteix únicament a ensenyar bé una matèria.
Un docent referent inspira confiança, desperta curiositat, acompanya en els moments difícils i transmet la convicció que aprendre sempre val la pena.
La seva influència no s’acaba quan finalitza una classe. Perdura en les decisions que pren el seu alumnat, en la manera com afronta els reptes i, moltes vegades, en el record que conserva anys després.
Perquè les persones acostumem a oblidar molts continguts, però poques vegades oblidem com ens va fer sentir un bon docent.
La coherència té més impacte que el discurs
No n’hi ha prou amb parlar d’innovació, inclusió, respecte o col·laboració.
Els qui realment deixen empremta són aquells que viuen aquests valors en el seu dia a dia.
L’alumnat observa molt més del que escolta. Els companys també.
La manera de resoldre un conflicte, de reconèixer un error, d’escoltar una opinió diferent o de tractar les famílies comunica tant com qualsevol projecte educatiu.
La coherència genera credibilitat. I la credibilitat genera confiança.
Compartir també és una manera d’educar
Els referents no acumulen coneixement.
El comparteixen.
Entenen que una bona idea millora quan circula, que una experiència pot inspirar altres docents i que l’educació avança més ràpid quan existeix una veritable cultura de col·laboració.
Compartir recursos, explicar els errors, obrir les portes de l’aula o acompanyar un company o una companya que comença són formes de lideratge que poques vegades apareixen en un currículum, però que transformen els centres educatius.
Un referent també continua aprenent
Hi ha una idea equivocada segons la qual qui més en sap és qui menys necessita continuar formant-se.
En educació passa justament el contrari.
Els docents que més inspiren acostumen a ser aquells que continuen fent-se preguntes, que reconeixen que no tenen totes les respostes i que entenen que aprendre forma part de la seva identitat professional.
No ensenyen perquè ja ho saben tot.
Ensenyen perquè mai no han deixat d’aprendre.
El reconeixement més important no sempre té un nom
Hi ha reconeixements que arriben en forma de premis, publicacions o invitacions per compartir experiències.
I són motiu d’alegria.
Però n’hi ha d’altres que no apareixen en cap fotografia.
L’antic alumne o alumna que torna anys després per donar-te les gràcies.
La companya que decideix posar en marxa una idea perquè la vas inspirar.
La família que recorda com vas acompanyar el seu fill o la seva filla en un moment difícil.
El docent novell que troba en tu un suport quan més el necessita.
Aquests reconeixements no tenen jurat ni cerimònia.
Però probablement són els que més perduren.
Ser un referent és una conseqüència, no un objectiu
Potser la diferència més gran entre un docent reconegut i un docent referent és que aquest últim no treballa per convertir-se en un referent.
Treballa per fer bé la seva professió.
Amb el temps, són la coherència, la generositat, la capacitat de continuar aprenent i el compromís amb les persones els que construeixen aquest reconeixement.
No passa d’un dia per l’altre.
Es construeix en cada classe, en cada conversa, en cada decisió i en cada oportunitat per ajudar els altres a créixer.
Perquè, al cap i a la fi, un referent no és qui més destaca.
És qui aconsegueix que els altres descobreixin tot allò que són capaços d’arribar a fer.
Per accedir a tots els meus perfils, podeu visitar el meu Linktree .
Mireia Portero | Guanyadora dels Premis Educa Abanca a Millor Docent d’Espanya en Educació No Formal
