El millor projecte educatiu és el que sobreviu a qui el va crear

A tots els centres educatius hi ha projectes que neixen gràcies a l’entusiasme d’una persona.

Una nova metodologia.

Un pla lector.

Un programa de convivència.

Una iniciativa solidària.

Un projecte interdisciplinari.

Algú hi dedica temps.

Busca recursos.

Convenç l’equip.

Supera dificultats.

I aconsegueix que la idea es converteixi en una realitat.

És un procés que mereix ser reconegut.

Però potser hi ha una pregunta encara més important.

Què passa quan aquesta persona deixa el centre o canvia de responsabilitat?

Perquè el veritable èxit d’un projecte no consisteix únicament a posar-lo en marxa.

Consisteix a aconseguir que continuï aportant valor quan qui el va impulsar ja no hi és.

Les persones inicien els projectes. Els equips els consoliden.

És habitual que les grans iniciatives tinguin un lideratge clar en les primeres etapes.

Algú assumeix la responsabilitat.

Coordina.

Motiva.

Resol problemes.

I manté viu el projecte.

Tanmateix, si tot depèn d’una única persona, el projecte també dependrà de la seva permanència.

Quan el coneixement, l’organització i les decisions es concentren en algú, qualsevol canvi pot posar en risc tota la feina feta.

Per això, un projecte deixa de ser veritablement del centre quan deixa de pertànyer únicament a qui el va crear.

El risc de personalitzar les iniciatives

De vegades parlem de determinats projectes utilitzant el nom de la persona que els impulsa.

«És el projecte de…»

«Això ho porta…»

«Pregunta-ho a…»

Sense adonar-nos-en, associem la iniciativa a una persona concreta en lloc de fer-ho a l’equip o al mateix centre.

I, encara que aquest reconeixement sigui just, també pot generar una dependència difícil de mantenir.

Quan una iniciativa té un únic referent, resulta molt més complicat garantir-ne la continuïtat.

Compartir també és una manera de liderar

De vegades entenem el lideratge com la capacitat d’impulsar idees.

Però hi ha una altra manera de liderar igualment important.

Compartir el coneixement.

Delegar responsabilitats.

Documentar processos.

Formar altres persones.

Crear espais perquè l’equip participi en les decisions.

Tot això requereix temps.

I, en algunes ocasions, suposa renunciar a la sensació de control.

Tanmateix, és precisament això el que permet que un projecte continuï creixent amb independència de qui ocupi cada càrrec.

La sostenibilitat també és innovació

Sovint busquem noves idees per millorar l’escola.

Però mantenir allò que funciona també forma part de la innovació educativa.

No totes les millores consisteixen a crear projectes nous.

Algunes consisteixen a consolidar els que ja existeixen.

A revisar-los.

A actualitzar-los.

A adaptar-los a noves necessitats sense perdre’n l’essència.

Perquè un projecte que perdura genera una cultura compartida.

I la cultura sempre transforma més que una acció aïllada.

Els centres aprenen quan les persones aprenen juntes

Les organitzacions que més evolucionen no són aquelles que depenen d’unes poques persones brillants.

Són aquelles que aconsegueixen que el coneixement circuli.

Que les experiències es comparteixin.

Que les bones pràctiques es documentin.

Que les responsabilitats es distribueixin.

I que cada professional tingui l’oportunitat d’aportar i aprendre dels altres.

Quan això passa, els projectes deixen de ser patrimoni d’una persona per convertir-se en patrimoni del centre.

Liderar pensant en el futur

Potser una de les millors preguntes que es pot fer qualsevol persona que impulsa una iniciativa és aquesta:

Podria aquest projecte continuar funcionant si demà jo ja no hi fos?

Si la resposta és no, probablement encara queda un pas important per fer.

No perquè el projecte no sigui bo.

Sinó perquè encara depèn massa de qui el lidera.

Construir projectes sostenibles significa pensar més enllà d’un mateix.

Significa crear estructures.

Generar documentació.

Acompanyar altres persones.

I confiar que l’equip serà capaç de fer créixer allò que un dia va començar.

El veritable llegat no és el projecte

En educació solem parlar de l’impacte dels projectes.

Però potser el llegat més gran no és el projecte en si.

És l’equip que hem ajudat a construir.

Les persones que han après a liderar.

La cultura de col·laboració que s’ha creat.

La capacitat del centre per continuar millorant fins i tot quan canvien les persones que en formen part.

Perquè els projectes importants poden néixer gràcies a una persona.

Però només es converteixen en veritables projectes de centre quan són capaços de continuar creixent gràcies a l’esforç, el compromís i la il·lusió de tot un equip.

Per accedir a tots els meus perfils, podeu visitar el meu Linktree .

Mireia Portero | Guanyadora dels Premis Educa Abanca a Millor Docent d’Espanya en Educació No Formal

Blog educatiu

Un espai per compartir idees, experiències i recursos reals des de la pràctica.
Aquí trobareu propostes per a l’aula, reflexions i eines llestes per aplicar.

Quan l’entusiasme es converteix en exigència

Hi ha docents que sempre estan disposats a ajudar.

Que accepten nous projectes.

Que col·laboren quan cal.

Que proposen idees.

Que busquen solucions fins i tot abans que apareguin els problemes.

Els centres educatius també tenen marca personal

Quan parlem de marca personal, solem pensar en professionals que comparteixen contingut a les xarxes socials, participen en congressos o construeixen una identitat digital.

Tanmateix, poques vegades ens aturem a pensar

La intel·ligència artificial no substituirà el docent, però sí el docent que no evolucioni

Cada vegada que apareix una nova tecnologia, sorgeix la mateixa pregunta.

Substituirà els docents?

Va passar amb Internet.

Amb els cercadors.

Amb les plataformes d’aprenentatge.