I això ha permès que moltes escoles replantegin les seves pràctiques i busquin noves maneres de donar resposta a les necessitats de l’alumnat.
Tanmateix, potser ha arribat el moment de recordar una idea que, de vegades, queda en un segon pla.
No tot necessita ser innovador.
Perquè innovar no consisteix a canviar per canviar.
Consisteix a millorar allò que realment ho necessita.
La innovació no és un objectiu
Sovint parlem d’innovació com si fos una meta.
Volem ser un centre innovador.
Un docent innovador.
Una escola innovadora.
Però la innovació, per si sola, no garanteix una educació millor.
Una metodologia no és bona pel fet de ser nova.
De la mateixa manera que una pràctica no deixa de ser vàlida simplement perquè faci anys que s’utilitza.
La veritable pregunta mai no hauria de ser si alguna cosa és innovadora.
La pregunta hauria de ser si ajuda a aprendre millor.
Hi ha pràctiques que continuen tenint sentit
Explicar un concepte.
Llegir un llibre.
Resoldre problemes.
Mantenir una conversa en grup.
Escriure a mà.
Memoritzar determinats continguts.
Practicar fins a adquirir una destresa.
Totes aquestes accions, que alguns podrien considerar tradicionals, continuen tenint un gran valor quan responen a una intencionalitat pedagògica clara.
No tot allò que és tradicional està obsolet.
De la mateixa manera que no tot allò que és nou millora automàticament l’aprenentatge.
Innovar també significa saber conservar
Sovint associem la innovació amb incorporar noves eines o metodologies.
Però innovar també pot consistir a identificar allò que ja funciona i decidir mantenir-ho.
No tot s’ha de transformar.
Hi ha dinàmiques.
Rutines.
Maneres d’acompanyar l’alumnat.
Estratègies d’avaluació.
O formes de crear un bon clima d’aula que continuen sent eficaces perquè responen a necessitats que no han canviat.
Conservar allò que aporta valor també és una decisió pedagògica.
Les modes passen. Les necessitats educatives romanen.
Cada cert temps apareixen noves tendències educatives.
Algunes arriben per quedar-se.
Altres desapareixen amb la mateixa rapidesa amb què van sorgir.
Si les escoles canvien únicament per seguir l’última moda, corren el risc de perdre coherència.
La innovació necessita reflexió.
Necessita evidències.
Necessita temps per avaluar què funciona i què no.
I, sobretot, necessita respondre a una necessitat real de l’alumnat, no al desig de semblar més innovadors.
L’equilibri també és una competència professional
Un bon docent no és qui utilitza més metodologies.
Ni qui incorpora més eines digitals.
Ni quien transforma todas sus clases.
Un bon docent és qui sap escollir, en cada moment, l’estratègia més adequada per afavorir l’aprenentatge.
De vegades serà un projecte interdisciplinari.
Altres vegades serà una explicació clara.
En algunes ocasions funcionarà un treball cooperatiu.
En d’altres, un moment de reflexió individual.
La riquesa de l’ensenyament rau, precisament, en aquesta capacitat per combinar recursos amb sentit.
Innovar amb criteri
La innovació educativa té un enorme potencial quan neix d’una pregunta pedagògica.
Com puc atendre millor el meu alumnat?
Com puc afavorir aprenentatges més significatius?
Com puc augmentar la participació?
Com puc oferir una millor retroacció?
Quan aquestes preguntes guien les nostres decisions, la innovació deixa de ser una etiqueta per convertir-se en una eina de millora.
L’educació necessita menys modes i més sentit
Potser el veritable repte no és innovar constantment.
Potser és aprendre a distingir què mereix canviar i què mereix romandre.
Perquè una bona educació no depèn d’acumular metodologies.
Depèn de prendre decisions coherents.
De conèixer l’alumnat.
De reflexionar sobre la pròpia pràctica.
I d’utilitzar cada recurs quan realment aporta valor.
No tot necessita ser innovador.
Però tot hauria de tenir un propòsit educatiu clar.
I potser aquesta és la innovació més important de totes.
Per accedir a tots els meus perfils, podeu visitar el meu Linktree .
Mireia Portero | Guanyadora dels Premis Educa Abanca a Millor Docent d’Espanya en Educació No Formal