Premis, llibres i aules: com seguir amb els peus a terra (i el cor a l’aula)
De vegades em pregunten com faig per compaginar tantes coses: les formacions, els premis, el llibre, les entrevistes… I la resposta sempre és la mateixa: perquè segueixo a l’aula. Perquè aquí, en aquest espai on la teoria es torna vida, és on tot té sentit.
Els reconeixements són bonics. No fingiré que no emocionen. Quan rebeu un premi o veieu el vostre nom a la portada d’un llibre, penseu en tot el camí recorregut, en les vegades que vau dubtar, en les persones que us han acompanyat. Però res d’això no substitueix el que sento quan un alumne em diu “ho he aconseguit” amb un somriure, quan un grup supera un repte junts, o quan una família m’agraeix que el seu fill torna a casa il·lusionat.
Ensenyar, formar, aprendre: allò que m’ensenya l’aula cada dia
Podria parlar-te de metodologies actives, de tecnologia, de gamificació o de projectes. Però avui et vull explicar una mica més simple i més real: que segueixo aprenent cada dia fent classe.
Sí, sóc formadora, imparteixo cursos, acompanyo docents en processos d’innovació… però res d’això no tindria sentit si no continués sent mestra. Perquè és a l’aula on tot es posa a prova, on el que és bonic de la teoria s’enfronta al ritme, a les emocions, al grup, a l’inesperat.
