La càrrega invisible del treball docent: tot allò que no apareix a l’horari
Quan es parla del treball docent, sovint es pensa en hores lectives, programacions, avaluacions o reunions. Però hi ha una part fonamental de la professió que no apareix en cap horari ni es reflecteix en cap document oficial: la càrrega invisible.
Aquella que no es mesura, però pesa.
Aquella que no es veu, però desgasta.
Per a què fer un màster si ja dono classe?
És una pregunta legítima. Molt legítima.
Si ja ets a l’aula, si tens experiència, si coneixes el teu alumnat, si gestiones el dia a dia escolar… per a què invertir temps, energia i recursos en un màster?
La resposta no és única ni automàtica. Però sí que hi ha una cosa clara: un màster no s’hauria de fer per “tenir un títol més”, sinó per transformar la mirada professional.
De la passió al burnout: quan educar també fa mal
La majoria de docents no arriben a l’educació per casualitat. Hi arriben per vocació, per compromís, per passió. Per ganes d’aportar, d’acompanyar, de transformar. Comencen amb il·lusió, energia i una implicació que va molt més enllà de l’horari o del contracte.
Però, de vegades, sense adonar-nos-en, aquesta passió es va desgastant. I allò que va començar com a entusiasme acaba convertint-se en cansament, frustració i esgotament profund. És aquí on apareix el burnout.
Estem preparant els nostres estudiants per al seu futur?
Aquesta és una pregunta que hauria de travessar qualsevol debat educatiu. No com a eslògan, sinó com a reflexió honesta. Perquè preparar per al futur no és només complir un currículum ni garantir resultats acadèmics: és ajudar els nostres estudiants a desenvolupar-se en un món complex, canviant i, moltes vegades, incert.
L’escola ha canviat, però el context ho ha fet encara més ràpid.
Fem els docents més del que ens correspon segons la LOMLOE?
La LOMLOE defineix un marc educatiu ambiciós: inclusiu, competencial, equitatiu i centrat en el benestar de l’alumnat. Sobre el paper, el plantejament és coherent i necessari. Tanmateix, quan baixem a la realitat de l’aula, sorgeix una pregunta que molts docents es fan -de vegades en veu baixa, de vegades amb cansament-: estem fent els docents més del que ens correspon?
Quan arriba el reconeixement: què significa per a mi ser Millor Docent d’Espanya en Educació No Formal
Rebre un reconeixement com a Millor Docent d’Espanya en Educació No Formal no m’ha generat una sensació d’arribada. M’ha generat, sobretot, una sensació de revisió. De parar-me i preguntar-me si el lloc des del qual estic educant continua sent el que vull habitar.
I la resposta és sí.
Quin paper juguen les xarxes socials en l’educació?
Les xarxes socials formen part de l’ecosistema en què creixen els nostres alumnes. No són quelcom extern a l’escola, tot i que sovint intentem tractar-les com si ho fossin. Són presents en la seva manera de comunicar-se, d’informar-se, de relacionar-se i de construir identitat. Per això, la pregunta ja no és si han de ser o no en l’àmbit educatiu, sinó quin paper hi juguen i com les abordem des de l’educació.
Continuar sent docent després dels premis, els projectes i la visibilitat
Els premis, els projectes, els llibres, les entrevistes, la visibilitat… tot això arriba.
A vegades a poc a poc. A vegades de cop. I quan arriba, porta alguna cosa més que reconeixement: porta preguntes.
Qui ets quan et miren més?
Des d’on parles quan tens veu?
Continues sent docent quan el focus s’amplia?
Per a mi, la resposta és clara: sí.
I precisament per això, necessito recordar-ho sovint.
Ser finalista dels Premis Educa Abanca 2025: el que significa per a mi
Hi ha reconeixements que sorprenen. D’altres que emocionen. I alguns, com aquest, que t’obliguen a aturar-te, respirar i mirar enrere per adonar-te de tot el que has viscut.
Ser finalista dels Premis Educa Abanca Millor Docent d’Espanya 2025, en la categoria d’Educació No Formal, és un d’aquests moments.
La salut mental a les aules: educar també és cuidar
Fa anys que parlem de competències, metodologies, tecnologia, innovació… i tot això és necessari.
Però hi ha un tema que travessa totes les matèries, tots els projectes i tots els nivells educatius: la salut mental del nostre alumnat.
I, vulguem o no, l’aula s’ha convertit en un espai on les emocions entren amb tanta força com els continguts.
