El que m’ancora: l’aula com a brúixola
Podria deixar de fer classe, centrar-me només en formar docents o en projectes personals, però l’aula és la meva brúixola. És el meu lloc d’assaig, de prova i error, de contacte real amb allò que funciona… i amb allò que no.
Allà aprenc cada dia. Aprenc que la innovació sense enllaç no serveix. Que allò digital ha de tenir propòsit. Que l’important no són les eines, sinó les mirades que les sostenen .
Estar amb nens i nenes em recorda perquè vaig començar. Em baixa a la realitat quan em perdo en discursos. M’obliga a escoltar, observar, a ser flexible. I això em manté autèntica, fins i tot quan a fora tot sembla accelerat.
Visibilitat sense perdre l’essència
És fàcil caure al parany del personatge, de la perfecció projectada, del “tot sota control”. Però el que valoren més els qui em segueixen o em llegeixen no és això. És que sigui de veritat . Que expliqui també el que no surt bé, el que dubto, el que canvio sobre la marxa.
Intento que cada premi sigui un altaveu per visibilitzar allò que altres també fan. Que cada formació sigui un espai horitzontal, on totes aprenem. Que cada pàgina escrita estigui plena d’aula, no de postureig.
I el cor, sempre al mateix lloc
Inspira’t amb imatges i recursos a Pinterest .
Podré canviar de format, d’escenari o de projectes… però el meu cor continuarà sent-hi, a l’escola, entre motxilles desordenades, preguntes inesperades i aprenentatges que no hi caben a cap rúbrica .
Perquè ensenyar, al final, no va reconeixements, ni de llibres, ni de followers.
Va de transformar vides. Començant per la teva.
Seguir a l’aula és el que em permet no perdre’m.
Perquè ensenyar no és només una professió.
És una manera de ser al món.