Quan arriba el reconeixement: què significa per a mi ser Millor Docent d’Espanya en Educació No Formal

Rebre un reconeixement com a Millor Docent d’Espanya en Educació No Formal no m’ha generat una sensació d’arribada. M’ha generat, sobretot, una sensació de revisió. De parar-me i preguntar-me si el lloc des del qual estic educant continua sent el que vull habitar. I la resposta és sí.

Per a mi, aquest reconeixement no valida qui soc, però sí que confirma una cosa important: que educar des de la coherència, el treball constant i el sentit té recorregut, encara que no sempre sigui visible, ràpid o còmode.

No m’identifica el premi. M’identifica el camí.

L’educació no formal ha estat, per a mi, un espai on poder educar sense cotilles innecessàries, però no sense exigència. Un espai on he pogut unir aula, formació, tecnologia, gamificació, cos, pensament i emoció sense separar allò que a la realitat va junt. Un espai des d’on he pogut acompanyar altres docents des de la pràctica real, no des del discurs ideal.

Aquest reconeixement no m’empeny a fer més, ni a anar més ràpid, ni a demostrar res. Al contrari. M’invita a continuar igual: amb criteri, amb calma i amb honestedat professional.

Em reafirma en la idea que no necessito convertir-me en personatge, ni en referent inabastable, ni en veu que opina de tot. Necessito continuar sent docent. Pensant, dubtant, revisant el que faig i prenent decisions educatives amb responsabilitat.

També em recorda una cosa important: que l’impacte educatiu no sempre es mesura en resultats immediats, sinó en processos llargs. En docents que s’atreveixen a canviar alguna cosa. En alumnats que troben sentit. En comunitats que confien. En pràctiques que es sostenen en el temps.

No sento aquest reconeixement com un premi individual. El sento com una conseqüència natural de treballar amb coherència durant anys, fins i tot quan no era el més còmode, ni el més visible, ni el més reconegut.

I, sobretot, el visc com un compromís silenciós: continuar cuidant l’educació que defenso. No des de la perfecció, sinó des de la responsabilitat. No des de la moda, sinó des del criteri. No des del soroll, sinó des del sentit.

Aquest reconeixement no canvia el meu lloc.
Només em confirma que vull continuar exactament aquí.

Si t’interessa seguir la meva feina, et convido a descobrir més a les meves xarxes socials: Instagram i LinkedIn

Mireia Portero | Guanyadora dels Premis Educa Abanca a Millor Docent d’Espanya en Educació No Formal

Blog educatiu

Un espai per compartir idees, experiències i recursos reals des de la pràctica.
Aquí trobareu propostes per a l’aula, reflexions i eines llestes per aplicar.

Quan innovar cansa: per què també necessitem parar en educació

Durant anys, la innovació educativa s’ha presentat com un imperatiu. Cal innovar, actualitzar-se, formar-se, provar noves metodologies, integrar tecnologia, respondre als canvis socials, adaptar-se a noves normatives… I tot això,

Educar en la incertesa: ensenyar quan no tenim totes les respostes

Durant molt de temps, s’ha esperat del docent que tingués respostes per a tot. Que sabés, que dominés, que controlés. Que oferís seguretat en un món que, suposadament, era previsible.

DUA i IA: quan la tecnologia es posa al servei de la inclusió

Parlar d’intel·ligència artificial en educació genera entusiasme, però també dubtes. Parlar de DUA, en canvi, ens connecta directament amb la inclusió, l’equitat i l’atenció a la diversitat. Quan totes dues