Ni dimoni ni salvació
Les xarxes socials no són, per si mateixes, ni bones ni dolentes. Són eines. El problema apareix quan s’utilitzen sense criteri, sense acompanyament i sense reflexió.
Prohibir-les sense més no educa. Idealitzar-les tampoc.
Des de l’educació, el repte és ajudar l’alumnat a entendre què són, com funcionen i quin impacte tenen en la seva manera de pensar, sentir i relacionar-se.
Un espai de socialització i construcció d’identitat
Per a molts infants i joves, les xarxes socials són un espai clau de pertinença. Allà es comparen, s’expressen, busquen reconeixement i construeixen una imatge d’ells mateixos.
Això té un impacte directe en l’autoestima, la percepció de l’èxit, el cos, les relacions i la gestió emocional.
Educar implica acompanyar aquests processos, ajudant a diferenciar el real del que està editat, el valor personal dels “likes” i la identitat autèntica de la imatge projectada.
Informació, desinformació i pensament crític
Les xarxes s’han convertit en una de les principals fonts d’informació. Però no tota la informació és fiable, ni neutral, ni innocent.
Aquí l’escola té un paper fonamental: ensenyar a contrastar, a dubtar, a verificar i a pensar críticament.
No n’hi ha prou amb dir “no et creguis tot el que veus”. Cal ensenyar com funciona l’algoritme, per què certs continguts es viralitzen i quins interessos hi ha darrere de molts missatges.
Riscos reals que no es poden ignorar
Ciberassetjament, exposició excessiva, pressió social, addiccions digitals, pèrdua d’intimitat, discursos d’odi…
Les xarxes socials també tenen riscos reals que cal abordar sense alarmisme, però amb responsabilitat.
Mirar cap a una altra banda no protegeix. Acompanyar, educar i generar espais de diàleg sí.
L’escola com a espai d’educació digital
L’educació digital no és només aprendre a utilitzar eines. És aprendre a conviure en entorns digitals de manera ètica, respectuosa i conscient.
Això implica treballar l’empatia en línia, la petjada digital, l’ús responsable del temps, la comunicació respectuosa i la responsabilitat individual.
Quan l’escola aborda les xarxes socials des de l’educació i no només des de la prohibició, esdevé un espai de referència i seguretat.
El paper del professorat i de les famílies
Ni l’escola ni la família poden fer-ho soles.
L’acompanyament ha de ser compartit, coherent i basat en la confiança. Parlar, escoltar, preguntar i no jutjar és més eficaç que controlar sense diàleg.
L’adult no necessita ser expert en xarxes socials, però sí present, disponible i disposat a aprendre.
Educar també en el digital
Les xarxes socials eduquen, vulguem o no.
La qüestió és si deixem que ho facin soles o si assumim la nostra responsabilitat com a educadors.
Acompanyar l’alumnat en l’ús de les xarxes és educar en pensament crític, en identitat, en convivència i en ciutadania.
Perquè avui, educar no és només preparar per a l’aula o per al futur acadèmic, sinó també per viure amb criteri, respecte i equilibri en un món digital.
Continuo compartint idees també en format audiovisual a YouTube i TikTok .
Mireia Portero | Guanyadora dels Premis Educa Abanca a Millor Docent d’Espanya en Educació No Formal
